Report for the scientific sojourn at the UMR-CNRS - Géologie et Océanographie, France, from 2007 to 2009. Last glacial abrupt climate changes, defined as Dansgaard/Oeschger cycles (D/O) and Heinrich Stadials (HS), have been documented in ice cores, marine sediments and continental deposits, generally from the Northern Hemisphere. While most North Atlantic paleoceanographic and paleoclimatic studies covering the last glacial period are centred in the northern and eastern part, less attention has been paid to the western mid-latitudes. In particular last glacial eastern North American vegetation changes remain poorly unknown due to a lack of long continuous pollen records in this region. So far, only two pollen sequences from Lake Tulane (Florida) show significant and interesting vegetation changes during the last glacial period which suggests warm and humid HS, contrasting with what is observed in the adjacent continent of the eastern part of the North Atlantic. The work developed at the UMR-CNRS 5805 EPOC, Université Bordeaux 1, EPHE, from 23rd April 2007 to 22nd April 2009, thanks to the Beatriu de Pinós fellowship, involved a high resolution reconstruction of the vegetation changes derived from the analysis of a pollen-rich marine core, located in the subtropical western North Atlantic (MD99-2203, 34º58’N, 75º12’W), during Marine Isotope Stage 3 (MIS 3). A clear alternation between Picea and Quercus is showed by pollen data from core MD99-2203. In general, pollen assemblages indicate last glacial vegetation variations following a boreal forest/mesic-Quercus forest pattern. A preliminary age model based on radiocarbon ages suggests an increase of temperate forest accompanied by a reduction of the boreal forest between H4 and H3. Comparison with published high resolution marine pollen records from the eastern subtropical region, at similar latitudes, shows, for the first time, that changes in forest formations associated with last glacial abrupt climate changes were smoother in south-eastern North America than in the Iberian Peninsula

Projecte de recerca elaborat a partir d’una estada a UMR-CNRS - Géologie et Océanographie, França, entre 2007 i 2009. Els canvis climàtics ràpids de l’últim període glacial (cicles Dansgaard/Oeschger i Heinrich Stadials-HS), han estat documentats en testimonis marins, de gel i dipòsits continentals, generalment de l’hemisferi nord. Mentre que la majoria dels estudis paleoclimàtics i paleoceanogràfics de l’Atlàntic Nord sobre l’últim període glacial s’han centrat en la part nord i est, les latituds mitjanes de la part occidental han estat menys estudiades. Particularment, els canvis de la vegetació de l’est de Nord Amèrica durant l’últim glacial es coneixen molt poc degut a la manca de seqüències pol.líniques llargues en aquesta regió. Només dues seqüències de pol.len del llac Tulane (Florida) mostren canvis de la vegetació significatius i interessants durant l’últim glacial, que suggereixen HS càlids i humits, que contrasta amb el que s’observa a l’altre costat de l’Atlàntic Nord. El treball realitzat al UMR-CNRS 5805 EPOC, Université Bordeaux 1, EPHE, des del 23 d’abril 2007 al 22 d’abril 2009, gràcies a la beca Beatriu de Pinós, implica una reconstrucció a alta resolució dels canvis de la vegetació a partir de l’anàlisi d’un testimoni marí, localitzat a l’oest de l’Atlàntic Nord subtropical (MD99-2203, 34º58’N, 75º12’W), durant l’Estadi Isotòpic Marí 3 (MIS 3). Les dades pal.linològiques del testimoni mostren una alternança entre Picea i Quercus. En general, les associacions pol.líniques indiquen que les variacions de la vegetació segueixen un patró bosc boreal/temperat durant l’últim glacial. El model d’edat preliminar basat en edats radiomètriques suggereix un augment del bosc temperat acompanyat d’una reducció del boreal entre el H4 i el H3. La comparació amb registres pol.línics marins d’alta resolució de la regió est subtropical, a latituds similars, mostren, per primer cop, que els canvis en les formacions forestals associats als canvis climàtics ràpids de l’últim glacial van ser menys intensos al sud-est de Nord Amèrica que a la Península Ibèrica.